Al pati de l’escola. hi havia un ocellet, oé, oé! Que es deia pica-soques. I feia «el seu niuet, oé, oé! Pica-soques, pica-soques,. pica-soques pica bé...» (cançó popular)
Un pigot de cresta enxerinada, conegut en el món dels dibuixos animats com el «pájaro loco», ens feia més alegres les caloroses tardes d’estiu. I de tan embadalits veient aquell bec a tot drap, la mare aconseguia que ens acabéssim el berenar.
L’esbojarrat ocell no passa de moda. Tant és així, que l’au ha despertat interès entre alguns alumnes de primària de la Unitat Educativa Hospitalària Sta. Maria de salut mental amb seu a Lleida. Sobretot quan va córrer la notícia de la reaparició en els boscos pantanosos d’Arkansas d’una espècie de pigot, anomenada «de bec d’ivori», que es donava per extingida des del segle XIX.
Això ens ha permès de reflexionar plegats entorn la diversitat i desplegar activitats escolars lligades a aquest tipus d’ocell. Contribuir a fer emergir la part sana d’aquest alumnat tot i les seves dificultats emocionals és un dels reptes de l’aula hospitalària.
La vida vegetal i animal sempre ha estat un recurs molt atractiu per desenvolupar sensibilitats cap als àmbits més vulnerables de la nostra societat. Molts ornitòlegs, biòlegs, educadors ambientals i d’altres persones que treballen a hores d’ara en bé de la natura, és molt probable que de menuts l’aprenguessin a estimar fent sortides escolars o de caps de setmana amb un centre excursionista.
Esdevenir sensible envers la flora i la fauna és un primer pas per esdevenir sensible a d’altres a causes tant o més engrescadores.
Si la redescoberta d’un pigot o de noves formes de vida sempre és motiu de satisfacció entre els amants dels ocells, siguin d’Estats Units o no, és desconcertant constatar els migrats esforços per mantindre amb vida els centenars de llengües en perill d’extinció, siguin d’Amèrica del Nord o no, que segurament deixaran de parlar-se en el curs del segle XXI. I, per extensió, de centenars de cultures i d’identitats. És a dir, de centenars de maneres d’explicar del món.
Record a Maria Zambrano quan reflexionava sobre la identitat i les vivències com substrat al llarg de la vida. Ella deia que al fer-nos majors busquem en la nostra primera infància un bagatge que s’acomoda en la nostra maleta de vida per a acompanyar-nos.
La nostra llengua, la nostra manera d’ésser i sentir cultural, es fa vestit i s’acobla, ens acompanya i ens fa ser especials, els nostres alumnes ho són, no existeixen les rèpliques quan es tracta de persones independentment del lloc de naixença o país, cada nen és nen per mèrits propis.
Maneres d’explicar el món... Se m’ocorre que desenvolupant sensibilitats desenvolupem l’essència que ens fa persona i aprenem la necessitat del respecte cap a tots els éssers que conviuen sota un mateix cel. La diversitat no és més que el dret a ser un mateix i des de l’escola és necessari potenciar capacitats perquè cada nen o nena sigui ell mateix sense ales trencades.
